Daina Isard Tecnoblog...

Wi-Fi es una marca de la Wi-Fi Alliance (anteriormente la WECA: Wireless Ethernet Compatibility Alliance), la organización comercial que adopta, prueba y certifica que los equipos cumplen los estándares 802.11 relacionados a redes inalámbricas de área local.

Nokia y Symbol Technologies crearon en 1999 una asociación conocida como WECA (Wireless Ethernet Compatibility Alliance, Alianza de Compatibilidad Ethernet Inalámbrica). Esta asociación pasó a denominarse Wi-Fi Alliance en 2003. El objetivo de la misma fue crear una marca que permitiese fomentar más fácilmente la tecnología inalámbrica y asegurar la compatibilidad de equipos.

De esta forma, en abril de 2000 WECA certifica la interoperabilidad de equipos según la norma IEEE 802.11b, bajo la marca Wi-Fi. Esto quiere decir que el usuario tiene la garantía de que todos los equipos que tengan el sello Wi-Fi pueden trabajar juntos sin problemas, independientemente del fabricante de cada uno de ellos.

Internet és una xarxa pública i global de computadors interconnectats mitjançant el protocol d'internet (Internet Protocol) i que transmeten les dades mitjançant commutació de paquets.

Internet és la unió de milions de subxarxes domèstiques, acadèmiques, comercials i governamentals, és per això que a vegades se l'anomena "la xarxa de xarxes". Qualsevol conjunt de xarxes interconnectades serà una internet, però d'Internet en majúscules només n'hi ha una.

Sobre aquesta xarxa hi corren un conjunt de serveis als quals tothom pot accedir des de qualsevol part del món, mitjançant un dispositiu electrònic com per exemple un ordinador o un telèfon mòbil.

L'espectre radioelèctric (radiofreqüència, ones de ràdio o RF) és el conjunt d'ones electromagnètiques amb freqüències compreses entre 3 Hz i 3.000 GHz.

Tots els sistemes de telecomunicació utilitzen senyals elèctrics per al transport de la informació. Aquests es descriuen per la variació en el temps de les seves magnituds de tensió i corrent. A més d'aquesta descripció en el domini del temps, és possible establir-ne una altra en el domini de la freqüència, que és l'espectre del senyal. Cada mitjà de transmissió té el seu propi espectre radioelèctric o amplada de banda de transmissió en la qual s'ubiquen els senyals que s'hi propaguen.

Com que l'espectre radioelèctric és un bé limitat i sense possibilitat de créixer, es poden superposar o encavallar un o diversos senyals diferents, però de la mateixa freqüència o molt propers, amb el risc de produir interferències i impedir l'establiment de cap comunicació. És per aquesta raó que l'espectre radioelèctric adopta el caràcter de bé de domini públic i el seu control i custòdia passen a ser responsabilitat de les administracions públiques, les quals estableixen el reglament d'ús i l'assignació de freqüències i potències d'emissió per a les estacions i els serveis de comunicació que ho sol licitin.

• A nivell internacional, l'organisme que s'encarrega de regular les telecomunicacions és la ITU (Unió Internacional de Telecomunicacions), una agència dependent de l'ONU integrada per 168 països membres, en la qual els governs i el sector privat coordinen l'establiment i l'operació de xarxes de telecomunicacions i serveis, i es responsabilitzen de la reglamentació, l'estandardització, la coordinació i el desenvolupament de les telecomunicacions internacionals, com també de l'harmonització dels reglaments nacionals. El seu objectiu és fomentar i facilitar el desenvolupament global de les telecomunicacions per al benefici universal de la humanitat, mitjançant les regles de les lleis, el consens mutu i les accions cooperatives. La seva missió és proveir els productes i serveis necessaris per a tota la comunitat vinculada a les telecomunicacions, que una organització internacional sempre pot oferir de manera millor.

• A nivell europeu hi ha la ETSI (Institut Europeu d'estàndards per a les Telecomunicacions), organisme que s'encarrega de generar les normes tècniques necessàries per aconseguir un mercat europeu de telecomunicacions ampli i unificat.

• Dins l'estat espanyol els organismes regulador de les telecomunicacions són el Ministerió d'Industria, Turismo i Comerció (Direcció General de Telecomunicaciones i Tecnologias de la Informació) i el Ministerió d'Educació i Ciencia (Comisió del Mercado de las Telecomunicaciones). Aquests ministeris gestionen la Ley General de Telecomunicaciones, que és el marc legal de referència a la que es refereixen els decrets-lleis i reglaments tècnics i que es va elaborar seguint les directives europees.

L'ongitud d'ona:

Tipus de radiació	Freqüència	Longitud d'ona
Ionitzant	> 3000 THz	<>
Ultraviolada (UV)	75 - 3000 THz	100 - 400 nm
Visible	385 - 750 THz	400 - 780 nm
Infraroja (IR)	0,3 - 385 THz	0,78 - 1000 nm
Microones	0,3 - 300 GHz	1 - 1000 mm
Radiofreqüència (RF)	0,1 - 300 MHz	1 - 3000 m
Extremes Baixes Freqüències (ELF)	0 - 300 Hz	= 5000 Km

Un aspecte important de la natura de la llum és la freqüència. La freqüència d'una ona és la seva taxa d'oscil·lació i es mesura en hertz, que és la unitat de freqüència al SI d'unitats, i que equival a una oscil·lació per segon. La llum presenta habitualment un espectre de freqüències que sumades donen l'ona resultant. Freqüències diferents experimentaran diferents angles de refracció. Una ona consisteix en una successió de crestes i valls, la distància entre dues crestes o valls adjacents és el que denominem longitud d'ona. Les ones de l'espectre electromagnètic varien en mida des de les llargues ones de ràdio, de la mida d'un edifici, fins a les més curtes de la radiació gamma, més petites que el nucli d'un àtom. La freqüència és inversament proporcional a la longitud d'ona.

Una interferència és la superposició de dues o més ones que origina un nou patró d'ona. Si els camps tenen components en la mateixa direcció, les ones s'interfereixen de manera constructiva, per contra, en cas de direccions oposades es produirà una interferència destructiva.

La telecomunicació és la transmissió de senyals a distància a través de qualsevol medi per tal d'aconseguir comunicar-nos. Des del segle XX aquest procés sol implicar l'enviament d'ones electromagnètiques a través d'un medi físic o radioelèctric fent ús de transmissors i receptors electrònics però antigament podia involucrar l'ús de senyals de fum, les emissions sonores o la telegrafia òptica. Avui en dia la telecomunicació té moltes aplicacions i els dispositius que ens ajuden a rebre aquests senyals, com la televisió, la ràdio i els telèfons, són comuns a gran part del món. Al llarg del temps per tal d'oferir nous serveis s'han creat xarxes d'aquests dispositius. Alguns exemples en són la xarxa telefònica, les d'ordinadors, les de telefonia mòbil o les de ràdio i televisió digital. Un clar exemple d'aquestes xarxes és Internet, un dels referents de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació.

A l'actualitat la fibra òptica ha millorat la capacitat per a les comunicacions intercontinentals facilitant les connexions a Internet d'alta velocitat i els serveis de televisió digital per cable. Econòmicament la indústria de les telecomunicacions és un factor important arribant gairebé el 3% del producte interior brut mundial.

El telègraf és un sistema de comunicació basat en un equip elèctric capaç d'emetre i rebre senyals segons un codi d'impulsos elèctrics. En un principi, la paraula telegrafia s'aplicava a qualsevol tipus de comunicació de llarga distància en els quals es transmetien missatges mitjançant signes o sons.

Història del mòbil

- Segona generació
La 2G va arribar fins a 1990 i a diferència de la primera, es va caracteritzar per ser digital. El sistema 2G utilitza protocols de codificació més sofisticats i s'empra en els sistemes de telefonia cel·lular actuals. Les tecnologies predominants són: GSM (Global System Mobile Communications) utilitzat a Europa i PDC (Personal Digital Communications), utilitzat a Japó.
Els protocols emprats en els sistemes 2G suporten velocitats d'informació més altes per veu, però limitats en comunicació de dades. Es poden oferir serveis auxiliars, com dades, fax i SMS (Short Message Service). La majoria dels protocols de 2G ofereixen diferents nivells d’encriptació.

- Generació 2.5
Molts dels proveïdors de serveis de telecomunicacions es mogueren a les xarxes 2.5G abans d'entrar massivament a la 3g (a diferència de Japó). La tecnologia 2.5G és més ràpida que la 2g, i molt més econòmica que actualitzar a 3G. La generació 2.5G ofereix característiques esteses, ja que compta amb més capacitats addicionals que els sistemes 2G, com GPRS (General Packet Ràdio System), etc.

- Tercera generació
Article principal: 3G
La 3G es caracteritza per contenir a la convergència de veu i dades amb accés sense fil a Internet; en altres paraules, està feta per a aplicacions multimèdia i alts amples de banda. Els protocols emprats en els sistemes 3G suporten altes velocitats d'informació i estan enfocats per a aplicacions més enllà de la veu, com la videoconferència i accés ràpid a Internet.
Amb l'arribada de la 3g i dels últims models de telèfons cel·lulars se'ls està dotant d'una gran capacitat de processament de dades i per tant també d'un sistema operatiu complex. Això ha propiciat l'aparició dels denominats smartphones, que són una PDA amb funcions de mòbil.